dissabte, 21 de maig del 2016

Primera operació (2)

Ve d’aquí.

He volgut esperar uns quants dies abans de posar-me a escriure aquesta segona part de la crònica de l’operació –que és la de la intervenció pròpiament dita– perquè em sembla que així l’escriuré amb més perspectiva. Tot i que també amb menys memòria.

La vigília, ja a l’hospital, m’avisen que la meva intervenció serà la primera del dia del Dr. R –m’havien dit que seria la segona, «a segona hora»

Em deixen sopar. Serà l’últim àpat fins... Sopa de no recordo què, un platillo d’arròs amb una mica de verdura, lluç al vapor i iogurt natural. Molt i molt bé. M’ho menjo tot sense esforç. No sé si abans o després m’han coŀlocat una aixeta en una vena. «Via», se’n diu. «Parenteral», de cognom, però allà tothom l’anomena «via», hi ha confi.

Nit dolenta, de dormir més aviat poc: pel llit, pels sorolls ambientals, per la calor a les primeres hores i el fred a les segones –aire condicionat, arggg... No em queixo, perquè el veí d’habitació té un panorama bastant xungo i ell vol aire condicionat. A ell l’operen també demà, a la mateixa hora, però d’una altra disciplina. No em ve d’aquí, ja dormiré demà tot el dia, si tinc son.

«A primera hora» vol dir estar a punt a quarts de vuit, i això implica llevar-me encara abans –a les sis ha començat el sarau–, per dutxar-me i prendre’m una part de la medicació, no tota, que em deixen prendre amb un glopet d’aigua. Molt bé. Ja tinc el nas tapat, esclar –per l’aire condicionat.

A les vuit sóc a l’avantsala del quiròfan i em comencen a endollar un producte per a ensopir-me. Encara no és l’anestèsia de debò, és previ. Així fins a les nou, que és l’hora que deu arribar el cirurgià. Sé les hores perquè els he demanat que me les diguin, que «tinc un blog i ho voldria explicar tot amb detall» i tal. A les nou i cinc em diuen: «T’adormim, entres a la sala d’operacions.»

I el següent record és el Dr. R que em diu que són les onze, que ja hem acabat. Em toca la cara aquí i allà –zones gallet del trigemin–, em demana si em fa mal i li dic que no. (Em sembla una mica absurd, perquè gràcies a Déu ja eren moltes més les vegades que no em feia mal que les que em feia mal, això no va així, va de mals sobtats, de descàrregues i punxades gairebé sempre inesperades. Bueno, paciència.)

Em toca també el pòmul dret i l’esquerre alhora i em pregunta si noto menys el tacte a l’esquerre, li dic que no –teòricament després d’aquesta operació hauria de tenir menys sensibilitat a la banda esquerra–, i amb les dades recollides d’aquesta manera ràpida em diu que «ha anat molt bé». Aquesta és la informació, em diran hores després, que dóna tot seguit a la família, que s’espera fora: «Ha anat molt bé.» Jo no ho tinc del tot clar sobretot, per això que deia del pòmul. L’hauria de tenir menys sensible, crec, és el que havia entès.

Duc un tub per on suposo que hauria d’entrar aire als narius. Però continuo amb el nas tapat, de manera que malaguanyat tub.

El pòmul esquerre em fa mal perquè és allà on han estat remenant, però és un mal de contusió, no de trigemin, ni de sensació de més o de menys. Mals com aquest, ja hi firmo. M’hi han posat un pegat aparatós amb gel, tot enganxat amb esparadraps, per fer baixar la inflamació, que deu ser notable perquè l’ull esquerre gairebé no el puc obrir. Demano si em poden fer una foto per al blog però em miren amb cara rara i no hi accedeixen. Tot això passa ja a la sala de recuperació, que en diuen, una mena d’UCI però amb més gent pendent de tu; tens una persona al davant quasi constantment, i et mira cada pocs segons. Els altres segons juga al CandyCrush versió ordinador. No, és broma. Mira la pantalla, que hi deu tenir tot de dades apassionants sobre mi.

Gairebé una persona per a tu sol... pel cap baix. Perquè al cap de poca estona d’haver arribat, o potser des del començament –això ho tinc com una nebulosa– m’envolten quatre o cinc persones i una em pregunta: «Per què respires així?» Es veu que respirava com molt seguit, una respiració angoixada. I jo: «Bo go dgué.» Algú ha preguntat: «Quant de temps fa que tenia la neuràlgia?» Han contestat: «Nou anys.» La primera veu: «Deu ser estrès. Doneu-li un calmant.» Jo crec que he dit, o he intentat dir, que no podia respirar pel nas, que el tenia tapat per les hores transcorregudes amb aire condicionat –efecte quasi automàtic en el meu cas–, però potser no n’era la raó... i, en qualsevol cas, aquest discurs no l’he fet ni de broma, com a màxim dec haver dit: «Dig ed gas dabad.» Total, una crisi d’ansietat. Em sap greu haver-los preocupat, que ja tenien prou feina. La crisi aquesta crec que no ha durat gaire –gràcies al calmant, suposo.

Dues hores allà. A la una, ve el Dr. R a veure com estic. Em treu el pegat de gel de la cara, tot i que li suplico que me’l deixi perquè em puguin fer una foto per al blog, però no entén la petició, o li sembla extravagant, o vés a saber què pensa. Diu que faig prou bona cara, mira l’ordinador i em dóna d’alta de la sala de recuperació. Ja puc pujar a planta.

Però no tinc planta, no tinc habitació. I trigaré dues hores més a tenir-ne.

Continua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada