Efectivament, el 14 juliol 2016, el dia de la Presa de la Bastilla, que per a mi és un dia més de presa de pastilles –disculpes per l’acudit, que no és original–, m’avisen que la intervenció serà el 26 –ingrés el 25. En tots els dies que han passat des de la decisió d’operar-me de nou –10 de juny– no hi ha hagut punxades, i en general poca activitat del nervi (poques tensions, poc moviment de fons), però sé que això és temporal i el fet que hagi coincidit ara no vol dir res. N’hi ha prou amb el mes de maig i els primers dies de juny –després de la primera operació– per estar segur que no m’equivoco amb la segona operació, i el metge tampoc.
Les conseqüències de la segona operació –el postoperatori i la convalescència– són més dures que les de la primera. Però hi ha una gran novetat: el trigemin no actua, com va actuar des del primer dia un cop feta la primera intervenció.
La part esquerra de la cara queda petrificada, encartonada, des d’una mica més avall del pòmul fins a la part inferior de la barra, i de la meitat del llavi inferior fins al darrere de l’orella, incloent-hi gairebé tota l’orella i la part interior de l’oïda. Hi sento, però. És com quan surts de cal dentista però a l’engròs. Saps que bona part d’aquesta paràlisi passarà, però em sorprèn que la insensibilitat afecti només la part inferior de la cara. No havia de ser justament per la zona del pòmul i la part superior de la galta? Sigui com sigui, si funciona (escric aquest paràgraf el dia 29, Santa Marta, quan han passat només tres dies, i toco ferro i m’encomano a la poderosa intercessió d’aquella amiga de Jesús amb prou confiança per poder rondinar sense que ell protestés per tanta queixa), si funciona, deia, benvingudes les insensibilitats. Aquests tres primers dies hi ha pulsacions doloroses diverses prop de les temples o al front, com mals de cap que duressin segons. Molesta, però saps que és temporal, perquè ha anat a la baixa. I tota la part inflamada fa el mal sord aquell dels cops, de les contusions. Cap problema.
I, com sempre, les nàusees, els marejos, la vista doble i la resta d’efectes especials causats per la medicació, ara reforçada pel suplement vitamínic –destructiu– de l’anestèsia i dels analgèsics que em van donar durant les vint-i-quatre hores posteriors a l’operació: dexketoprofèn primer i paracetamol després. Un cop donat d’alta –al cap de vint-i-quatre hores justes– no he pres cap analgèsic més i potser n’hauria d’haver pres algun; no haurien sigut tan durs segurament els primers contactes amb la realitat, que efectivament han estat una bona bufetada. De fet, si m’han donat l’alta ha sigut perquè el company d’habitació –intervingut del mateix i també per segona vegada– estava fresc com una rosa al cap de vuit hores, mentre que jo continuava força pansit i sense moure’m ni un miŀlímetre. I llavors, és allò que et fas l’home i tal. Les infermeres no m’havien deixat sortir del llit –al contrari que a l’altre– fins que me n’he anat, pràcticament, i no han fet gaire bona cara quan han vist que jo demanava l’alta i el metge me la concedia. En fi, ha anat així: vols fatxendejar –no sigui dit!– i fas el que et manen els dallonses, encara que la resta de tu no pugui dir fava.
(Queden també les aftes a la boca i les infeccions als llavis i els talls a la llengua i altres qüestions menors que es produeixen cada cop que passo per un hospital. Aquest cop tinc els llavis i la boca fets una calamitat. Ara, això ja s’aparta massa de la intervenció del trigemin, és més cosa meva.)
El dia 31, a casa –per sort–, faig una performança com la de fa mig any, que em deixa baldat per a tot el dia. I l’1 d’agost 2016 em penso que he estat a punt de fer-ne una altra, però he aconseguit adonar-me’n a temps i estirar-me al llit abans no fos massa tard. Estic entretingut. Continua l’encartonament de la cara i un cansament i un aixafament generals molt notables. Tot aquest dia 1 ha estat un aquí caic allà m’aixeco.
Han tornat i han crescut les pulsacions doloroses –de vegades més aviat pessigades– dels primers dies, ara no sols a les temples –o més aviat damunt l’orella, com si fos a l’extrem superior de l’os temporal–, sinó també a les genives, al paladar i a l’oïda. Parlem sempre, esclar, de la banda esquerra.
El dia 2 ha desaparegut aquella sensació contínua de no-domini de la situació i decideixo anar una estona al despatx. No sé si he estat imprudent; em diuen que sí.
Costa ficar aliments a la boca, costa més mastegar, costa parlar, costa més somriure.
3 agost 2016. S’ha anat reduint la zona d’insensibilitat: ara ja tinc sensibles darrere i sota l’orella, gairebé tot el pavelló auditiu, sota la barbeta i sota el maxiŀlar. Ara bé, tota aquesta zona fa mal: un mal passador, un mal de cop de puny, un mal de ja hi firmo. Continua el cansament: tot cansa desproporcionadament i moltes coses fàcils no les puc fer. Sé que tot això anirà marxant, i aviat, més que tard.
Ha passat més d’una setmana des que em van remenar a fons tota la zona i de moment no hi ha reaccions del trigemin.
Publico això, de moment, i ja continuaré si hi ha més coses remarcables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada