diumenge, 10 d’abril de 2016

Diari de campanya: gener-març 2016

El dia 3 gener 2016 hi ha tres punxades; el 4, cap; el 5, 6, 7 i 8, una cada dia; el 9, dues; el 10, una; l’11, vuit.

Foto de Wyborcza (Cracòvia), 21 juliol 2012

El dia 12 gener 2016, a primera hora del matí, hi ha performance casolana de l’autor d’aquest bloc. És llàstima que no hi fóssiu la majoria. Recordo que estava dret. De manera progressiva, començo a notar com si se m’inflés tota la part superior del cos, amb una calor molt intensa i una sensació forta de vòmit. Però un vòmit que m’hagués de sortir per tot arreu, per la boca, pel nas, pels ulls, per les orelles, per tots els porus de la cara. La sensació d’explosió em fa mal. M’assec. I sembla que en aquell moment perdo el coneixement, perquè m’expliquen coses del happening que jo no recordo: em poso blanc com un paper (com un paper blanc), suo copiosament –tot el cap és una font–, tinc tremolors i de tant en tanc convulsions i gemecs. Em criden i no ho sento, estic absent –això és el que no recordo, que em cridés algú, la resta d’efectes especials sí que els tinc presents vagament. Se’m posen al costat i vigilen que no caigui.

Un fenomen, doncs, interessant de veure. Llàstima que no em van filmar. Dura pocs minuts, perquè de seguida recupero la consciència –si és que l’havia perduda, perquè jo no tinc aquesta sensació, però resulta que algun dels fenòmens descrits, com dic, no els recordo. Recupero la consciència o el que sigui però no la mobilitat –ni la parla, per tant–, que això triga més. No he caigut a terra: m’he mantingut assegut, amb el cap caigut cap endavant i les mans agafades al seient, al costat de les cuixes. És veritat que sóc capaç de dormir així sense caure, en condicions normals, sense dòping. O sigui que podria ser que em desmaiés una estona i no caigués. Vés a saber. Quan recupero un mínim de parla demano aigua. Al cap d’uns quants minuts més m’acompanyen al llit. M’hi estic un parell d’hores i la resta del dia la passo a casa, bastant cansat, però llevat. Surto un moment a prendre’m la tensió a la farmàcia del davant de casa per veure si m’he de preocupar més o no, però de tensió estic normal i considero que no cal fer res més si no es repeteix. Si hagués d’anar a urgències a cada escena pujada de to de la meva vida actual hi hauria de tenir un box amb el meu nom. Una làpida de pedra.

Ja m’havia desmaiat (crec) una vegada, fa tres anys, i llavors vaig concloure que era pels medicaments. Però ara no hi ha hagut canvis. O sí? Els últims? La fenitoïna?

Què ha pogut ser? Un cop de calor? Una mena d’atac epilèptic o de xoc? Ni idea. El cas és que si ajuntem els possibles efectes adversos del còctel que prenc cada dia tenim totes les opcions: mareig, nàusea, vòmit, vertigen, somnolència, fatiga, cefalea, diplopia, nistagme i visió borrosa, atàxia, síndrome parkinsoniana (dificultat per parlar o empassar, pèrdua de l’equilibri, l’acomodació, la coordinació o la marxa, cara de màscara, etc.); reaccions cutànies aŀlèrgiques, leucopènia, trombocitopènia, granulocitopenia i pancitopènia, eosinofília i agranulocitosi, hiponatrèmia, deteriorament de la memòria, trastorns cognitius, tremolors musculars, pruïja, astènia, arítmia cardíaca, coŀlapse cardiovascular i/o depressió miocàrdica o del SNC, canvis en l’ECG (prolongació dels intervals QT i QRS); hipotensió ortostàtica i taquicàrdia, reaccions cardiotòxiques greus amb depressió de la conducció i fibriŀlació ventricular, llenguatge titubejant, confusió mental, insomni, nerviosisme, linfoadenopatia, irritació local, disfunció sexual... Em deixo moltes coses, reprodueixo només els elements dels prospectes que podrien, per hipòtesi, tenir alguna cosa a veure amb l’espectacle del matí. L’últim que he dit és de broma; sempre apareix als prospectes (no sols en els components del meu còctel, sinó en gairebé tots els medicaments).

Aquest mateix dia 12, a més a més, i el 13, hi ha dues punxades.

El 14 gener 2016, tres al matí... però a la tarda, durant unes tres hores i mitja, tenim festival de punxades: n’he comptat catorze, sense cap mena de provocació i amb uns ritmes bastant constants: cada quinze minuts, si fa no fa. Totes d’intensitat similar, però totes al mateix lloc –entre la part superior externa de la mandíbula i l’interior del llavi– i per tant, cadascuna un pèl més dolorosa que les anteriors, sobretot les últimes, que ja fan mal de debò i provoquen sensació d’inflor i encartronament a la zona. Tot i això, en fi, és encara relativament suportable, si hi estàs entrenat.

El 15 em comunica la bèstia que li ha agradat l’experiència de la vigília, i em regala una tanda de vuit punxades repartides en tres quarts hora, abans de dinar, i catorze punxades més a mitja tarda, al llarg d’una hora i mitja. O sigui, més seguides que ahir. A més, n’hi havia hagut tres més al matí de les que podem considerar provocades –higiene, menjar–, una de les quals bastant forta. Les del migdia i la tarda, totes sense provocació –com les d’ahir–, o sigui, sense moviments previs, que jo sàpiga, tret dels involuntaris i inevitables de la llengua o la boca.

16 i 17 tornem a la normalitat: només quatre punxades. El 18, sis, m’ha semblat que totes rere alguna mena d’esforç. Pot ser que sigui això? El 19, molt quietet: no hi ha punxades; el 20, una; el 21, cap; 22 i 23, una; 24, 25, 26..., i fins al 14 de febrer, tot i que hi ha hagut esforços pel mig, i contactes, i corrents d’aire, i mitjos refredats, i provocacions involuntàries..., cap punxada ni una! Vint-i-un dies seguits de pau! Quant de temps feia? Quin luxe!

Dies 14 i 15, una punxada cada dia; dia 16, cap; dia 17, dues; dia 18, tres; dia 19, tres; dia 20, dues; dia 21, una; dia 22, tres; dia 23, dues; dia 24, una; dia 25, tres, una de les quals forta; dia 26, tres; dia 27, cap; dies 28 i 29, una; dia 1, també una, però forta.

Estranyament, experimento un cert alleujament psicològic amb les punxades d’aquesta segona quinzena de febrer: em costaria (encara) més afrontar l’operació estant bé del tot (“i si ja no cal?”). I no, els dies anteriors al 14 ja es veia que hi havia activitat sota la galta –vaig estar uns quants dies totalment asimptomàtic–, encara que no fos dolorosa. I s’ha confirmat. Esperem que es mantingui en termes tolerables.


Però dels dies 2 al 10 març 2016, no fa mal, ni cap símptoma indolor. Està com una cabra. L’11 hi torna: primer formiguejos, després una punxada. El 12 una altra (molt fluixa). El 13 una de molt forta! I el dia 14, a traïció, una a la parpella! Jo crec que feia anys, o almenys més d’un any, que no tenia problemes a la zona de l’ull. Malfadada neuràlgia. El 15, res; el 16, una, però normal, és a dir, en una zona habitual: en aquest cas la boca. Igual que el 19 (el 17 i el 18 hi ha pau), en aquest cas al nas –també normal. I a partir del 20, pau, fins al 10 d’abril (de moment), tot i que pel mig hi ha un refredat de nas i gola notable, amb la multiplicació de contactes que això comporta.

No hi ha hagut punxades però sí que hi ha ADOs i altres coses divertides, sempre relacionades amb el sistema nerviós. Per exemple, un dolor al costat esquerre, com d’una costella, que em fa estar tres o quatre dies sense poder respirar bé i amb els moviments força limitats. Un altre dolor sobtat, sense causes, al turmell esquerre que m’impedeix posar el peu al terra durant unes hores –i després desapareix com ha vingut. Fins i tot amb la medicació hi ha canvis imprevistos dels efectes que em produeixen... Coses d’aquestes, que apareixen de sobte i sense cap causa. Et distreu.

Pendent, com sempre, de l’evolució en borsa de les empreses farmacèutiques: mentre jo estigui pioc, sempre aniran cap amunt. Últimament he sigut client de Roche, Novartis, UCB Pharma, Normon, Frosst, Almus, Menarini, FAES Ibérica... Alto! FAES Ibérica? Què és això? Ni un dia més! Com? Ah, que no és el que em pensava, no sé què vol dir AES però la F és de Farmàcia. Quin ensurt. Doncs això, poden estar contentes, totes aquestes empreses. I les que he contribuït a aixecar i a consolidar, eh? Ara, un consell: veneu les accions que tingueu d’aquestes empreses abans que m’operin, perquè si els metges l’encerten, més d’una patirà de valent.

I una de les coses que costa més d’acceptar últimament –descomptats els ensurts propis del trigemin–: la falta d’autonomia. Haig de calcular molt bé els moviments, quan i quant bec i quan podré desbeure, i sobretot quant de temps fa que no faig lo altre, perquè no sóc gens regular però quan ha passat més d’un dia i mig sense dallò ja em poden venir les ganes incontinents en qualsevol moment.


L’operació? Ni idea. Estic en una llista d’espera peculiar, em poden trucar qualsevol dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada