Primera operació (1)

El 27 gener 2016 he tingut gimcana preoperatòria: anàlisi de sang, electrocardiograma i radiografia de tòrax. Puntualitat, eficiència i tractament exquisits. Et fan el mateix dia totes les proves necessàries prèvies a una intervenció quirúrgica, i en relativament poques hores; així, si vius fora no has de fer més viatges del compte. Superbén pensat. Ens queixem dels impostos però són aquí: això és per a tothom, i em fa feliç que sigui així.

El 3 de febrer, visita amb l’anestesiòleg. Explica succintament com anirà l’operació, diu que potser no serà ell qui m’adormi, perquè són mitja dotzena els que estan a neurocirurgia i no saben mai què els tocarà cada dia. Diu que les proves prèvies del dia 27 van sortir totes bé –campiooons, oe, oe, oe!–, em fa signar més papers de conformitat, que firmo sense llegir –suposo que devien dir que tot pot anar molt malament, i dos ous durs, però que ells no se’n fan responsables i tal–, i finalment m’explica que ja em trucaran.

«Ja li trucaran» és una frase odiosa per a tots els que hem fet alguna vegada una entrevista de treball. Procuro no pensar-hi i viure com si no passés res. Hi ajuda el fet que aquests dies m’estic trobant força bé. O sigui, no hi ha punxades i ni tan sols hi ha gaires sensacions a la zona. Mira que si algun sant m’ha curat? (Hi ha gent que diu que prega per mi, perquè em curi. Gràcies.) Doncs si m’ha curat cap sant ha sigut massa tard, perquè ara ja no aturaré l’operació. Han sigut moltes, moltíssimes, les vegades en aquests gairebé nou anys que m’havia semblat que estava curat i no, sempre torna, sempre és allà. De manera que ara no faré marxa enrere, i que passi el que sigui. Ja no em ve d’aquí, m’he fet a la idea que això és inevitable.

Doncs això, «ja li trucaran», i passen els dies i les setmanes.

Com que vaig perdent de mica en mica la pau, m’escric amb el neuròleg meu de sempre. Diu que farà gestions. I no hi ha més notícies, tot i que li’n demano. Escric llavors al meu neuròleg dels últims temps, que em contesta de seguida dient-me que això pot anar per llarg –ja és alguna informació– i que procurarà saber alguna cosa més, tot i que no li correspon. A veure. No he demanat, en cap dels dos casos, que accelerin el meu expedient, sinó que em diguin quant pot trigar un cas com el meu, perquè si no cada cop que truquen em penso que poden ser ells –«escolti, vingui el dia tal»–, i em limito encara més l’autonomia pensant que no puc deixar el telèfon desatès. En fi, em vaig posant nerviós, i el que fa un parell de mesos era una intervenció de no-res va esdevenint una muntanya.

Vaig a veure la metge de capçalera i em diu que ni sap ni se li acut la manera d’esbrinar-ho. Parlo amb el neuròleg del mateix CAP i després d’unes quantes setmanes m’acaba dient el mateix: que no sap com assabentar-se’n. Però em dóna una pista: anar a la Secretaria de Neurocirurgia de l’hospital i demanar això, el temps habitual d’espera en aquesta operació.

Hi vaig. I quan sóc just a la porta de la secretaria, qui passa per allà? Ho heu endevinat: el cirurgià que m’ha d’operar. He sabut improvisar adequadament –miracle!– i li he demanat aquella dada. Em diu, sense rumiar-s’ho: «Sis mesos.» Penso: «Doncs ja m’ho podien haver dit abans!» Però abans de dir-ho, ell s’avança i em diu: «Però és possible que ho puguem avançar en el seu cas, si continua tenint dolors.» Jo: «Avui no en tinc, però això va i ve, i ja estic cansat, fa nou anys que dura.» Ell –tot això al passadís–: «És que hi ha gent que mentre espera la intervenció fan marxa enrere, perquè els comença a funcionar la carbamazepina i diuen que amb això ja ho controlen.» Jo: «Doncs miri, no és el meu cas, la carbamazepina per a mi és una cosa del mesozoic i...» Ell: «A veure, recordi’m el seu nom.» L’hi dic i es fica al seu despatx, allà mateix, i va directe a la pantalla. Jo li dic: «Escolti, jo no venia a resoldre el meu cas ni a apressar-lo, només venia a preguntar el termini habitual.» Ell: «Són sis mesos, però ja veurà que seran menys, i no perjudicarem ningú.» I ens acomiadem, ell des de la seva taula i jo a la porta. Quan m’ha dit «sis mesos», al començament, ha afegit una cosa dita com si res i que en aquell moment, com que només estic pendent del termini, no la trobo tan terrible com la trobaré després quan refaci la conversa: «Normalment no es considera una operació urgent.» Urgent? No, esclar, després de nou anys segur que pots esperar mig any més. Això és el 19 d’abril del 2016 a les 9 del matí.

Tinc apuntades les coses que haig de fer quan sàpiga quin dia és l’operació: demanar la baixa laboral –almenys m’estalviaré pagar autònoms els dies que duri, que poden ser molt pocs però amb mi no se sap mai–, intentar afaitar-me, avisar la gent que vull que ho sàpiga abans, donar instruccions sobre visites a l’hospital –no en vull–, etc.

I aquest dia arriba més aviat del que em pensava: el 2 de maig m’avisen que la intervenció serà el dijous 12 maig 2016 a mig matí; que hi haig d’anar la vigília a mitja tarda i que en vint-i-quatre hores –després de l’operació– és possible que torni cap a casa. Després, ja ho veurem. Saber si la intervenció ha tingut èxit o no és cosa de setmanes o de mesos. Més ben dit, si ha anat malament ho sabrem de seguida –passats els dolors postoperatoris, que aquests no me’ls traurà ningú–, però si ha anat bé no ho podrem saber fins que passi bastant temps i es consolidi la bonança. Ara, per exemple, quan escric aquest paràgraf (8 de maig) fa un mes i mig (des del 20 de març) que no hi ha afectació dolorosa.

–I llavors per què t’operes?

Perquè sé que, si no m’opero, els dolors tornaran, com han tornat tantes vegades. (L’11 de maig, fent la higiene matutina, hi torna a haver una estrebada elèctrica.) Si m’opero potser no tornen, o potser tornen menys, o potser si tornen seran més suportables. Sí que tinc clar, ara com ara, que si tornen de la mateixa manera que fins ara, amb pauses però amb crisis dures com la del gener –a banda de les punxades esparses que hi han hagut de tant en tant, normalment soltes–, demanaré per fer-me una altra operació més invasiva. Estic fart del tema i ara no pararé –dins de les opcions que m’ofereix la sanitat pública. (L’11 de maig al vespre, ja a l’hospital, hi torna a haver una descàrrega.) Prou.

Continua.