diumenge, 3 de gener de 2016

Diari de campanya: desembre 2015

Ens vam quedar al 6 de desembre, sant Nicolau, que va començar el dia amb una bona punxada, fent la higiene del matí. I després una altra al migdia, també netejant-me el nas. El 7, també dues; el 8, una; el 9, dues; el 10, dues. Totes relacionades amb la higiene, fins aquest últim dia, que una de les dues és menjant.

Total, estic més hores al quarto de bany intentant fer una mica de neteja de la cara –part superior del llavi esquerre, aleta esquerra del nas– que una adolescent presumida –o un adolescent presumit, en el meu cas– quan es muda per a una cita important i es perfuma i prova aquest pentinat i aquell, i un complement i un altre, i es maquilla i llavors es desmaquilla perquè no li agrada... Doncs jo, tot aquest temps i més simplement per mantenir una mica neta, sense picar-me gaire, aquesta superfície que no arriba a dos centímetres quadrats.

Noi mig maquillat per fer de zombi

Des del dia 8, he apujat la dosi de fenitoïna a 200 mg/dia en comptes de 100, i he tornat a abaixar la lacosamida de 600 a 500, vist que en deu dies no ha fet efecte la petita sobredosi de laco. El metge té raó quan deia que en laco estàvem en uns nivells màxims, a partir dels quals no feia cap efecte afegir-hi més quantitat. L’apujada de la fenitoïna l’he feta, aquest cop sí, amb permís del metge.

I aquest petit canvi –o potser ja tocava– fa que a partir del dia 12 deixi d’haver-hi punxades: 12, 13, 14, 15, 16, 17...

Vaig grogui total bona part del dia, i sé que aquesta bonança és artificial i, sobretot, temporal. Però mentre aguanti, ja em va bé.

El 18 hi ha una petita reverberació al nas. Cap problema... però és un avís. El 19 res. El 20, netejant-me el nas per un nou raig de mocs –disculpes–, torna a haver-hi punxada. Cosa que sembla confirmar que sí que ha estat el canvi de medicació el que ha provocat la petita pausa, però que la bèstia malparida de seguida s’hi acostuma i hi torna. No hi ha tornat el 21, però sí el 22: quatre punxades al nas, mirant d’eixugar-lo, i una a la boca. El 23, una; el 24, novament cinc, una d’aïllada i les altres bastant seguides. La bèstia conquereix nous terrenys, noves armes i noves intensitats.

El mateix 24 tinc visita amb el metge, repassem medicació per si es pot retocar res, no ho troba possible i quedem que només queda esperar la cita prevista amb el neurocirurgià (8 de gener) per concretar el dia de la intervenció.

Hi ha hagut una novetat important aquest mes: gairebé no he tingut nàusees. Això és per celebrar-ho. Hi ha en canvi un altre efecte secundari de la medicació –segurament la lacosamida– que potser va en augment: l’afecció de la pròstata, amb tot el que comporta (necessitats peremptòries de pixar i també de lo altre, i haver d’anar a pixar sovint també de nit). Què hi farem. Ho he comentat al metge i m’ha dit que ho hauríem de mirar i li he dit que ho miraríem quan hàgim resolt això altre, i que m’era igual mentrestant el que li passés a la pròstata. Pots comptar el que em preocupa la pròstata, mentrestant.

El 25 de desembre, un fum. No un fum de punxades, que serien moltes, sinó una. El 26, sis; el 27, una; el 28, tres; el 29, set; el 30, quatre; el 31, dos.

Imatge de Volker's Place

El dia 1 de gener del nou any 2016 el començo amb una galipàndria que multiplica els contactes amb el nas per eixugar mínimament la cascada de mocs: entre divuit i vint punxades (totes relativament moderades, gràcies a Déu). Amb les contramesures (amitriptilina) –que provoquen l’efecte “cap de ciment”, que li dic jo, no sé si l’heu experimentat mai–, el dia 2 baixem a dues...

Us parlava de les nàusees en passat, oi? Oi! (que vol dir que han tornat).

Les causes de les punxades també s’han diversificat aquests dies. Si abans era sobretot la higiene, ara és també el menjar, el parlar i, com ja havia passat altres vegades, les descàrregues espontanioespasmòdiques, sense causa aparent. Solen ser les més doloroses.

Mal rotllo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada