diumenge, 6 de desembre de 2015

Diari de campanya: novembre 2015


Per All Holly Eve o, deformat, Halloween, vigília de Tots Sants –o sigui que no “cal cristianitzar-ho” com alguns propugnen, perquè ja és una festa cristiana almenys de nom–, la cosa sí que va de baixa de debò: quatre punxades el dia 1, una el 2, dos el 3, una el 4, cap el 5 ni el 6, una el 7, dos el 8, una el 9, cap el 10, una l’11...

Les nàusees també han anat de baixa. Però, per exemple, encara no em puc posar de braços plegats en cap moment del dia a partir de l’esmorzar: no tolero la més mínima pressió damunt l’estómac: és causa segura de vòmit, o almenys d’ois.

Bé, sigui pel baclofèn afegit o sigui pel que sigui, vaig millor. PERÒ ara per mi és important parlar seriosament amb el metge i veure què podem fer per evitar crisis com aquesta última. No pot ser que m’estigui més de deu dies amb episodis continus, sense posar-hi remei.

Si cal operar, operem. Però vull tenir clar un protocol d’actuació. L’alternativa que m’havia donat el metge, fa uns dies, havia estat la d’ingressar-me i controlar l’evolució a l’hospital. Llàstima que m’ho digués quan la cosa ja anava de baixa; si no, al segon dia hi hauria anat de pet. Almenys per provar-ho. No me’n refio gaire, del que puguin fer allà –al marge d’endollar-me lacosamida. Però per fer-ne un judici haig de veure-ho. O de viure-ho.

Esperem que no n’hi hagi necessitat... Sí, segur que sí, malauradament hi haurà ocasió de comprovar-ho. Més aviat o més tard. Aquesta malaltia per a mi és crònica, ha vingut per quedar-se, i tret del cas que m’intervinguin quirúrgicament i el meu número sigui un dels premiats, ho tinc clar. O sigui, ho tinc fosc.

I a més, quatre punxades el dia 12, cinc el 13...

El dia 13 m’arriba la citació per veure el metge: el 24 de desembre (gairebé fum, fum, fum). I no, no penso esperar tant. Amb les dades dels dos últims dies –12 i 13–, que m’han tornat a alarmar (més), demano al metge què fem. Em contesta ràpid: ens veiem la setmana que ve, el dia 16. Bé, bona resposta. A veure.

Dues punxades el 14, tres el 15 –però una de les tres molt i molt forta–, cinc el 16...

A la visita del 16 novembre 2015, el metge es rendeix a l’evidència: això no se’n va amb medecines. Me’n recepta una més, hidantoïna, per als pròxims dies.

Però ja decideix, i jo hi estic d’acord, que cal fer una intervenció. No gaire invasiva: serà d’aquelles que en diuen rizotomia (destrucció de puntes nervioses) i, si convé –en la mateixa intervenció–, una compressió del gangli de Gasser amb un petit globus. Això es fa introduint l’agulla a la cara per la mateixa galta, és a dir, es va directe al suposat objectiu. El mal és quan aquest objectiu té tants fronts... En fi, ja ho veurem. Si m’eliminessin, per exemple, les descàrregues del nas i de les genives ja seria un gran què. Perquè de fet a la cella ja fa temps que no n’hi ha.

Després de provar aquesta via, si no funcionés, sempre es podrà fer una descompressió vascular de tot el nervi més endavant, que aquesta operació ja serien paraules majors: requereix entrar per la part posterior del crani i, d’alguna manera, intentar desbloquejar el nervi trigemin de la pressió que pot estar patint per altres elements, normalment artèries.

Dues punxades el 17, tres el 18 i dues el 19. Encara no puc prendre la nova medecina perquè el metge es va equivocar i a la farmàcia no saben quin producte m’han de donar amb aquella recepta d’hidantoïna, que és un nom massa genèric. Aclarir-ho són tres dies més. El dia 19 començo a prendre fenitoïna, un tipus d’hidantoïna, 50 mg al matí i 50 al vespre. Ole ole. Per descomptat, elimino el baclofèn. Amb una mica de sort aquesta nova no comportarà nàusees, però no llegeixo el prospecte per no desanimar-me. Ja ho comprovarem. Tinc preparats els gibrells i les palanganes, aquest cop no m’agafarà desprevingut.

El dia 20 sis punxades; el 21, set; el 22, deu. El 23 de novembre 2015 hi ha disset punxades, una de les quals no és punxada sinó descàrrega forta d’aquelles que veus la padrina i te’n recordes dels seus pares.

Les meves no són pas tan boniques; són gairebé totes blanques o de color de gos com fuig

I decideixo abocar-hi el cabàs sencer. M’ho prenc tot: reincorporo el baclofèn –sense deixar la nova fenitoïna–, recupero l’amitriptilina –un dels factors de la revifada, penso, pot ser el mig refredat d’aquests dies, i l’amitriptilina m’anava bé per aturar els mocs i, amb això, una font de contactes, fins que el cos s’hi va acostumar i ja va deixar de fer servei– i prenc de nou dexketoprofèn, un analgèsic, la funció del qual és rebaixar la intensitat del dolor quan es produeixen les estrebades. O sigui, ara (23 novembre 2015) prenc:
- carbamazepina: 400-400-400 (total 1.200 mg/dia)
- lacosamida: 200-100-200 (total 500)
- fenitoïna: 50-0-50 (total 100)
- baclofèn: 20 mg/dia
- amitriptilina: 10 mg/dia
- clonazepam: 0,5 mg/dia
I a més, com deia, l’analgèsic dexketoprofen: 25, 50 o 75 mg/dia, segons com sigui el dia de txungu –no ho mireu al diccionari: no hi és–, i una càpsula d’omeprazol per si de cas. Encara que no sigui un protector d’estómac, digui el que digui la propaganda, l’omeprazol a mi m’és eficaç si el prenc amb moderació (20 mg/dia) i, sobretot, durant poc temps. Jo no en prenc gairebé mai, si no és en aquestes circumstàncies extraordinàries.

No, feu el favor de no comptar el nombre total de pastilles, comprimits i altres miniunitats de destrucció humana que prenc cada dia.

El dia 24, baixo a quatre punxades. Funciona!

Doncs no. Perquè el 25 ja tornem a estar en les nou; el 26 n’hi ha dotze; el 27, quinze; el 28 i 29, cinc; el 30, tres...

La majoria són durant els àpats i durant la higiene, i externes: aleta del nas, galta i ara, sobretot, llavi superior. O sigui, son punxades causades per contactes, de les que anomeno provocades. Millor això que res; vull dir, és molt pitjor quan et va fent mal sobtadament sense cap mena d’explicació, diguem-ne, física, sense que t’ho puguis esperar.


Però no saps com afaitar-te ni retallar-te la barba. I si no t’afaites ni et retalles la barba, cada pèl és com un parallamps que facilita els contactes. I si no t’eixugues els morros amb el mocador, que no pots fer-ho o ho fas amb tanta cura i tant de pànic que no t’eixugues res, tens tot el dia una sensació de porc bípede que ni t’ho explico. I a més, per molta cura que tinguis, ets home mort unes quantes vegades al dia.

En fi, es tracta d’aguantar fins que em cridin del Clínic i em fiquin a la sala d’operacions, ni que sigui una estona. Almenys allà una mica d’anestèsia m’hi posaran, per poc que hagin de tallar, de cremar o de punxar.

Mentrestant, faig proves amb petites sobredosis: el dia 27 apujo la lacosamida a 600 mg/dia –la resta igual. Si la laco no fa res de nou en uns quants dies, ho provaré amb 200 mg de carba. Vull sobreviure, i ara, la veritat, no tinc gaires ganes de sobreviure. Tant per tant, doncs, sobredosifiquem-nos amb prudència.

El mateix dia 30 m’arriba la citació del Clínic: per al gener! I a més, de moment és només la visita amb el neurocirurgià. O sigui, formalitats prèvies. Va per llarg.

El dia 1 (desembre 2015), tres; el 2, sis; el dia 3, cinc, de les quals dues valen per deu com a mínim, perquè han sigut d’aquelles intenses i prolongades, i una mica inesperades. A l’hora de dinar. Parlava massa? No ho sé mai.

El dia 4, en canvi, una, i el dia 5, tres. Totes per contactes amb el mocador. La rinorrea dels dallonses, que raja mocs.

Haig de sobreviure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada