Confirmes, doncs, que la bèstia hi és però està controlada per les drogues i per això de moment no fa mal si no la provoques de manera violenta. O sigui, la tenim mig ofegada en un oceà de pesticides, herbicides –weedkillers, en anglès, que és més gràfic– i altres productes químics. Ofegada com jo mateix, glups. En fi, la bèstia hi és.
Però tot plegat vol dir que em puc netejar el nas amb una certa tranquiŀlitat –la prevenció sempre hi és–, que puc retallar les celles per estalviar-me contactes eventuals, que em puc rentar la cara i el front amb suavitat –no ho digueu a ningú: ho faig amb els aplicadors aquells rodons que serveixen per desmaquillar-se–, que em puc raspallar les dents amb cura. Hi ha dies que es continua notant una sensibilitat que no arriba a ser dolorosa en alguna dent, de vegades l’ullal, de vegades una premolar, de vegades un queixal. Sempre per la part exterior de la dent, no per dintre.
O sigui, ja que parlem de queixal, no em puc queixar. Les coses van bé. Raonablement. Com fan a Mallorca, o feien, més ne digueren a Cristo.
La medicació o la falta d’alguna vitamina o la primesa provoca que les puntes dels dits, per dins –com si fos l’os– estiguin sempre fredes, especialment al vespre, facis el que facis per escalfar-les. Després aquest fred surt de dins a fora, o s’estén cap enfora, i les ungles i voltants adquireixen un to violaci.
No pel fred. Això és les vint-i-quatre hores del dia, que la majoria del temps tinc força escalfor al meu voltant. En algunes ungles, polzes i índexs, s’hi fan escletxes i en cauen fragments. També s’obren sovint, espontàniament, petites ferides a la pell, que sagnen, al voltant de les ungles, especialment els polzes.
Suposo, com deia, que tot plegat és per la falta d’alguna vitamina, tot i que estic menjant més bé. Si és per la medicació ho sabrem aviat, perquè em faran una nova anàlisi –analítica, els agrada dir-ne– específica per estudiar les possibles repercussions de les drogues que prenc.
El dia 26, quan estava a punt de batre el rècord de temps de pau (28 dies) dins d’aquesta tercera temporada de NT –tercera temporada que ara tenim més controlada gràcies, suposo, a les drogues esmentades més amunt–, el dia 26, deia, a primera hora del matí, eixugant-me el nas, hi ha un altre atac. Instantani, i només un, i potser més apagat –potser no, segur– que els forts que havia tingut mesos enrere.
Però de nou descoratjador. La bèstia continua amagada rere la droga, o sigui, la temporada no s’acaba. No s’acaba mai. Tornes sempre a la casella de sortida, tornes a ser Sísif amb la pedra que ha rodolat de nou fins a baix de tot de la muntanya.
El dia 27 hi som de nou, també al nas, per dins. Fa mala pinta. El 28 res. El dia 1 (març 2014) tres o quatre, i el dia 2 igual: en aquests dos dies, no sols al nas sinó també a la boca.
Els dies anteriors, ho reconec, han sigut d’especial estrès familiar, de bellugamenta amunt i avall, de preocupacions serioses. La meva CM –consciència mèdica– m’avisa que me la jugo. No li faig cas perquè em sembla que no podia deixar córrer allò i de fet no vaig poder. Em vaig ficar a la voràgine. I ara ho pago. O no. O no hi té res a veure. Vés a saber.
I, més aviat que no sembla, al juny farà dos anys d’aquesta etapa en què som ara, que va començar el juny del 2012, i, si arribem fins al juny, voldrà dir malauradament que haurem batut el rècord de temps amb NT activa (24 mesos, del setembre del 2009 a l’agost del 2011, ambdós inclosos).
Déu no ho vulgui, no cridem el mal temps.
El 3 no passa res, però el dia 4 ja han sigut deu o dotze punxades. La majoria «provocades» –tocar-me el nas, menjar sense prou cura. Val a dir que totes aquestes són de les que anomeno tolerables. O sigui,et sorprenen cada vegada, t’espanten i et fan mal, però no són paralitzants. Déu vulgui que sigui només de moment i no tornem a les històries de l’any passat just per aquestes dates. Només de pensar-hi ja tremolo.
Si no va a més això d’ara, suposo que serà per la pregabalina i la lamotrigina i el clonazepan i l’amitriptilina i no sé si alguna cosa més. Sigui com sigui, la cosa no s’arregla.
I va a més. El dia 9 comencen els atacs forts, alguna estona de fase roja només d’obrir la boca, fins i tot només de fer un moviment amb la llengua. Ja s’entén que això de la llengua no vol dir que cada vegada que obres la boca o mous la llengua s’encengui la metxa, però sí que passa moltes vegades.
I el dia 10 març 2014, al vespre, ja arribem al paroxisme. Gairebé qualsevol moviment –de la boca i de la llengua, sobretot– provoca dolor, i el següent gest similar provoca un dolor superior. I vinga a plorar, com en temps passats que em pensava que no tornarien. (Escric això l’endemà, l’11).
Dilluns 10 me’n vaig al llit a poc a poc, plorant de dolor. Al llit és més fàcil estar-se ben quiet i al cap de poca estona s’acaben les punxades. Dormo unes quantes hores però em desperto també plorant. Ara de por, de pànic. Quan començaran les fuetades? Vaig molt amb compte quan em dutxo. M’atreveixo a raspallar-me les dents, molt a poc a poc. Prenc un analgèsic, l’Enantyum (dexketoprofèn). Em prometo que si comencen de nou les fuetades seguides sí que em ficaré al llit i prendré morfina. Sé que la morfina no fa efecte –tret que en prenguis una dosi considerable i et fiquis al llit– quan les descàrregues són provocades –hi ha una acció prèvia que les expliquen. I això és el que va passar ahir.
Al cap d’una bona estona de llevar-me esmorzo, una mica. I res, tranquiŀlitat.
Però començo a plantejar-me seriosament, per primera vegada, la possibilitat d’una intervenció quirúrgica. Sé que me la jugaria per les possibilitats, notables, d’efectes prou importants –ceguesa, entre altres– i de la no-garantia d’un resultat positiu, però no vull passar més per això, no vull, no puc. És massa. Per això penso per primera vegada en tot aquest temps, que val la pena córrer el risc.
Vaig al despatx (dia 11) i, fins al migdia, pau. A mitja tarda comencen els pessics. I algunes punxades. Tolerables.
I arribem al dia 12, que tinc visita –programada de fa temps– amb el neuròleg. Li explico les últimes aventures, la crisi dels dies 9 i 10, el possible desencadenant –estrès?– dels dies previs. Però no n’hi ha prou amb aquesta causa, hem d’actuar. Quan li dic que estic pensant seriosament en l’opció quirúrgica el metge em proposa una última prova amb un nou medicament –no nou, però sí aplicat des de fa poc a aquesta neuràlgia específica– i si no ens enfocarem cap a l’altra via.
 |
| Lacosamida |
La cosa nova és la lacosamida, que es comercialitza amb el nom de Vimpat. Començaré amb 100 mg dia i la idea és anar apujant la dosi de setmana en setmana fins arribar als 400 mg.
Deia que començaré a pensar en la cirurgia però això serà si no em moro abans de sobredosi, esclar. Perquè el dia 13 març 2014 al vespre començo a prendre el nou medicament sense deixar d’engolir toooot el que engolia des de fa mesos.
O sigui: pregabalina (600 mg), lamotrigina (400 mg), amitriptilina (10 mg), clonazepam (0,5 mg). I ara lacosamida (400 mg).
Continua havent-hi punxades el 14.
El 15 no.
Però el 16 sí, àpats molt i molt difícils: obrir la boca encara, però mastegar impossible. No sempre, però. De vegades sí, de vegades no. Per dinar sí, per sopar no, o poc. O al revés.
I el 17 més, i el 18 encara més, i el 19 igual. Menjo poc i malament, esclar, quan veig que van mal dades de seguida perdo la gana, bec coses o prenc iogurts. Quan va bé, la recupero –la gana.
Amb tot això, com que són punxades soltes, no contínues, la morfina no hi faria res. Per això no en prenc. Utilitzo el dexketofrofèn. Fa servei, amorteix les punxades, les fa menys punxegudes, no sé com dir-ho.
I ja que parlo de la morfina, que mira que fa temps que no en prenc, em va deixar els budells mandrosos, o caòtics, i no me’n surto, per coses que prenc, d’aconseguir una regularitat, diguem-ne, estàndard, homologable. No: de vegades és normal, avui sí i demà també, però molt sovint passen tres dies, o quatre, o cinc! Ja he vist que quan n’han passat quatre o cinc és quan n’hi ha dues de seguides. En fi, un desastre, sempre al caire de la lavativa. La metge de capçalera diu que ja no són efectes de la morfina, sinó del conjunt de pastilles.
El dia 20 comença a baixar el (malvat) suflé del dolor. I el 21 les molèsties són gairebé imperceptibles: un parell de punxadetes, molt mitigades.
El 22, res. I fins a final de mes.
Fa vint dies que prenc la lacosamida –més la resta– i deu dies que hi ha pausa. El petit doloret a les dents, però, no s’apaga.
Com tantes altres vegades, esperançat que pugui ser la definitiva... i preparant-me alhora, en el fons, no ho puc evitar, per a la pròxima sotragada.
Cal viure al dia, però ja no puc més. A la pròxima, començo els protocols per operar-me.
(La foto de les ungles, gentilesa de Polish Me, Please)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada