dissabte, 21 de desembre del 2013

L’aŀlodínia

«En algunes síndromes de dolor crònic [...] els estímuls inofensius (pressió o tacte lleu) esdevenen dolorosos, un fenomen conegut com aŀlodínia [‘dolor fruit d'una estimulació que habitualment no és dolorosa’]. Normalment, l’estímul tàctil és transmès per una sèrie de nervis diferents dels que enregistren el dolor. Tanmateix, amb l’aŀlodínia els nervis que s’activen davant un tacte lleu canvien, de manera que funcionen com els nervis del dolor. Qui pateix aŀlodínia –que pot afectar pacients de diverses síndromes del dolor com ara la neuràlgia del trigemin, la neuràlgia postherpètica, la fibromiàlgia i la neuropatia perifèrica causada per lesions o malalties com la diabetis– pot sentir que les llàgrimes li escalden la pell, que una carícia és com una bufetada o que el lleu frec d’un mitjó se sent igual que com aquelles sabates de ferro roent que li posaven a la reina malvada de la Blancaneu i amb els quals l’obligaven a ballar fins que es morís. Els pacients tenen por fins de bellugar-se, en el sentit més literal de la paraula.»

Melanie Thernstrom, The Pain Chronicles, Farrar, Straus and Giroux, Nova York, 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada