divendres, 25 d’octubre de 2013

Diari de campanya: octubre 2013

El 2 octubre 2013, una bona quantitat de descàrregues. I el 3. Totes al matí, escampades més o menys al llarg de dues hores, entre quarts de vuit i quarts de deu.

Penso: per què no prens morfina a les 7 del matí? I em responc –són raons semblants a les que vaig dir al setembre però potser les completen–:

U, perquè pot passar com el dia 1, que no hi va haver res, i si havies pres morfina a primera hora et penses que ha sigut per la morfina, i llavors quedes lligat a la morfina sense que molts dies hi hagi motius per fer-ho.

Dos, perquè em continua fent molt de respecte el restrenyiment que em causa la morfina, que deixa els budells paralitzats i després els costa setmanes –setmanes!– tornar a funcionar com abans.

I tres, perquè m’estimo més guardar la morfina per a períodes de dolor continu en què segur que farà l’efecte que he buscat sempre.

La morfina, tal com m’havien dit metges de tota mena fins que la vaig aconseguir, no em serviria per als efectes habituals de la NT, que són els que pateixo ara: dolors sincopats a les zones gallet. I aquests dolors –descàrregues “elèctriques”, punxades, etc.– són tan ràpids i tan imprevisibles que és impossible combatre’ls amb res... tret del cas que decideixis posar-te en mans de la morfina o l’opi o el que sigui les 24 hores del dia, o almenys les hores en què estàs llevat. Cosa que portaria, d’entrada, al restrenyiment esmentat i després vés a saber a on.

Un dia haurem d’investigar la relació entre la NT i el son. Suposo que quan dorms el sistema nerviós es deu desactivar bastant, esclar. Dic dormir, no n’hi ha prou amb estar estirat al llit. He passat moltes hores els darrers anys estirat al llit i amb raigs de dolor continus, un no parar –és per a això que volia la morfina. Ara que la tinc la necessito més aviat poc. Però en fi, millor és tenir-la per si de cas tornen les metralladores incansables.

Quan dic descàrregues en comptes de punxades és perquè no són en un punt concret –la zona gallet–, sinó, no sé com dir-ho, més esteses espacialment, com més allargades, ocupen més espai, són més com una fuetada –m’ho imagino, no sé com són les fuetades– que com un punxó. Espero que s’entengui. Ara: és dolorós, però potser no tant. No ho sé.

Que difícil és comprendre aquesta malaltia, i per tant que difícil lluitar-hi.

Altra vegada la paraula de sempre: paciència.

Paciència, sí. El dia 14 la NT inicia una nova etapa de dolor. Aquest cop comença a la cella i al front, i aviat s’estén pertot al voltant de l’ull, en una àrea com de tres dits cap amunt i cap a l’orella.

Parlem sempre de la banda esquerra de la cara.

Qualsevol petit contacte provoca una descàrrega. I de vegades sense contacte, només amb moviment. I de vegades sense cap moviment. La majoria, gràcies a Déu, més apagades, diferents, de les que havien estat habituals en altres temporades àlgides –punxades fortes, com amb un fibló carregat d’electricitat. D’aquestes, el dia 14 només n’hi ha una, però tan a prop de l’ull que m’ha fet plorar. Les altres també fan quasi plorar per la freqüència.

Les que no són fiblades són com petites explosions internes. Com ràfegues curtes de metralladora. Com bombes de morter diminutes.

Els dies que he vist que la cosa anava per llarg i era diferent de dies anteriors, he pres morfina, 10 mg. I dels comprimits d’alliberament progressiu o com es digui, que no me’n recordo mai. N’he pres d’aquests perquè és l’única manera de saber si aquests episodis duren molt temps o s’acaben, com anava passant els últims dies, al cap de dues o tres hores d’haver començat.

El 18 hi ha tres ganivetades al matí, abans i després d’esmorzar, de les que fan mal de debò. Sense fer res (?) en dos casos i tocant-me la cella en el tercer. I havent pres Enantyum abans de llevar-me, a veure si servia per a alguna cosa en l’etapa actual.

Però aquesta bèstia és sempre imprevisible i no se la pot estabular.

Encara sort que últimament tinc el nas eixut. Ostres, això sí que ha estat un bon respir! Que duri!!!

I puc menjar si fa no fa bé. Amb molt de compte sempre, mastegant amb cura peces menudes dels aliments sòlids.

Parlant del mastegar, he descobert que si tens la boca tancada –sense fer força, simplement tancada, no cal serrar les dents ni prémer fort els llavis ni res d’això– en aquestes primeres hores del dia, hi ha menys atacs. Molts menys. La boca oberta o mig oberta, el parlar, el respirar per la boca, etc., fan més fàcils les actuacions de la reina de la casa. I poca broma: tenir la boca tancada només ho pots fer si tens els narius accessibles. Un altre motiu per estar agraït a l’amitriptilina, que va provocar el tancament de les fonts superiors del nas i alhora l’obertura, a fi que hi pogués passar aire, de les canals per les quals fluïa contínuament el líquid element produït per les fonts esmentades –avui estic poètic.

Fins al dia 25 octubre 2013, tot continua així: un parell d’hores al matí amb fuetades a la cara, la majoria imprevistes. Algun dia n’hi ha una o dues més repartides al llarg de la jornada. També hi ha dies de més pau, o de molta pau, només amb algun petit avís, que a vegades és força dolorós. No saps exactament si has fet cap gest que hagi desencadenat allò. Potser respon a petits moviments espasmòdics que faig sense gairebé adonar-me’n? Cal tenir en compte que aquests moviments espasmòdics, que de vegades noto en altres parts del cos, poden ser conseqüència de la medicació.

2 comentaris: