A rehabilitació

(Publico aquest article per animar-me una mica, perquè la veritat és que no avancem i la cosa es comença a fer pesada, a més de dolorosa.)

per Isabel Gómez Melenchón

Rehabilitar-se no serveix per a res. Intentar-ho tampoc. No som automòbils i no tenim reparació possible. Jo tinc molta mili en l’ortopèdia de la vida i les seves seqüeles. I ho explicaré. Qualsevol semblança amb la realitat és raonable, encara que no exacte.

Hola. Em dic Isabel Gómez Melenchón, tinc X anys i sóc a rehabilitació.

Tot va començar amb un mal al costat. Si hagués sabut el que passaria, hauria creat un hashtag, alguna cosa així com #quimhafotutlasacroilíaca, o m’hauria practicat l’autoeutanàsia, que no és delicte, i si ho és, que em busquin, que els morts no van al jutjat. No ho vaig fer i ara ho pago.

Però és una bona ocasió per rehabilitar-me de tot. Visca l’autoajuda: molts es forren amb ella. Potser jo també. O no, però al menys faré net. O no.

La rehabilitació és una forma de vida com qualsevol altra. Consisteix a fer veure que vols deixar una cosa que en realitat no deixaràs, que saps que no deixaràs i que els qui et donen suport també saben que no deixaràs, mentre et fastigueges fent veure que ho deixaràs, per a res perquè ja sabem que no ho deixaràs.

No hi ha futur. Almenys per a mi.

Me’n vaig anar a rehabilitació. De la #quimhafotutlasacroilíaca.

Al cap de pocs dies se’m va apropar un paio pel carrer (he de rehabilitar-me de parlar amb desconeguts) i em va oferir la targeta d’un guaridor professional. Africà. Especialista en ossos. Em tenia enfocada. Hi havia trenta persones al carrer, però em va triar a mi per donar-me la targeta. El vaig engegar a... (he de rehabilitar-me de dir paraulotes). Si hagués sabut la que em queia a damunt, hauria reconsiderat l’oferta. No ho vaig fer, i ara ho pago.

Abans tenia un problema de còccix, ara també d’esperit. Tots els meus companys de reparació òssia, tercera, quarta i cinquena edat i algun de la dimensió desconeguda, ja estan ballant als creuers i a les festes de l’Imserso; jo no. Jo segueixo tenint mal de còccix i gràcies a ells també depressió (he de rehabilitar-me de la depressió).

Es reien de mi. En realitat es reien de tot. Però bàsicament de mi. Intentava no fer cap ximpleria, pensava que era fàcil, perquè no em podia moure, i si no et pots moure no pots fer ximpleries. Però sí que les vaig fer. Vaig caure de la llitera. Diverses vegades. Reien. Els odio. Era recíproc.

En una altra vida vaig ser periodista de carrer, després ho vaig ser de taula i ara de llitera. És el que hi ha.

(Cultura/s, 8 agost 2012)