dimarts, 19 d’octubre de 2010

M’havien dit vuit o nou mesos

Juny del 2010. Fa nou mesos que va començar aquest segon episodi meu de neuràlgia del trigemin. Nou mesos, un embaràs. Però sense criatura al final, vagi com vagi la gestació.

Em diuen que estabilitzi la medicació en 600 mg oxcarbazepina i 500 mg Keppra, més el Rivotril. O sigui: oxcarbazepina 300 mg matí i 300 mg vespre, 500 mg levetiracetam (migdia) i 0,25 mg clonazepam (nit). Aquests medicaments, tret del clonazepam, són força cars (cada comprimit de levetiracetam val més d’1,5 €, p. ex.), però a través de la metge de capçalera, que em dóna les receptes de la seguretat social, la rebaixa és molt i molt considerable (una capsa de levetiracetam de gairebé 100 €, a 3 i escaig).

11 de juny del 2010. Després de 15 dies d’ensurts continus (fase d’alerta constant i algun moment de roja), em llevo, em dutxo i esmorzo amb moltes cauteles, com tots aquests dies, per evitar al màxim les punxades, però avui ho faig tot sense ensurts. Estaré uns dies, de tota manera, amb molta prudència, xerrar poc, menjar amb cura, etc. Si és que això d’aquest matí no ha estat un miratge, és clar, i d’aquí una estona tornen els atacs sense solta. Però crec que no, perquè he esternudat dues vegades i només he sentit un doloret llunyà, més de record del dolor que dolor veritable. I el llavi, de moment, res, tot i que trigaré dies a atrevir-me a fer proves més serioses.

Rectifico, a la primera trucada telefònica del mateix dia 11, tornen les punxades al nas i al llavi.

Del 12 al 16 de juny hi ha punxades aïllades.

17 de juny, nova crisi a mitja conversa, a l’hora de dinar. Però callo i en pocs segons remet. La resta del dia continua així: si enraono el trigemin em fa estrebades. El pitjor mal, però, ara és psicològic: em pensava que això ja s’acabava i no s’acaba: torna, i torna, i torna...

És curiós, em sembla que cada nova fase roja és diferent de l’anterior. Per Nadal va ser sobretot el pòmul; pel febrer sobretot el nas i l’ull amb repercussions per tot el cap; per l’abril, sobretot el nas i la galta; pel juny, sobretot nas i llavi. (El nas sempre, doncs. I això, amb una rinitis crònica com la que tinc jo...)


I en uns casos els atacs eren com descàrregues elèctriques –em van fer una vegada un electroxoc, fa mil anys, i sé de què parlo–, en altres com trets de metralladora seguits però distingibles un per un, en altres com un ganivet que te n’han clavat la punta i si no et bellugues gens no fa gaire mal però com que és impossible no bellugar gens la cara (inspirar i respirar és bellugar-se) et fa mal quasi contínuament, però a batzegades, i això encara et posa més nerviós perquè et sembla que podries impedir-ho si no et moguessis gens. I no, no pots. A més, bé has de menjar d’alguna manera, i el problema en segons quins moments no és mastegar, sinó simplement separar les dents sense que toquin el llavi i fer entrar al fons de la boca alguna cosa també sense tocar el llavi.

21 de juny. Em llevo, em dutxo, esmorzo i em fa l’efecte un cop més que això es pot haver acabat. He tingut aquesta mateixa sensació altres dies (11 de juny) i després... Però avui s’afegeix que estic mig refredat: aquests dies que fa, tan estranys per a un mes de juny a Barcelona, maleït canvi climàtic, que no acaba d’escalfar-se l’ambient i que al vespre baixen els termòmetres 10 graus, fins als 15 ºC, i de matinada fa força fresqueta... però els autobusos, la majoria, des de fa un mes i mig porten l’aire condicionat al màxim i durant tot el dia, perquè érem al maig i ara som al juny i ja toca, ells van així: «Mes de maig encetat, vinga l’aire condicionat» (m’acabo d’inventar un refrany). I així fins a l’octubre, segur.

Doncs, tot i les obligacions i servituds que comporta un refredat avui no se’m dispara el trigemin, i això és nou. Potser sí que és el clic definitiu. Definitiu fins a cert punt, perquè si el metge no s’equivoca –que fins ara no s’ha equivocat gaire en això, i mira que és cregut i que em cau malament–, d’aquí un any i mig o dos ja hi tornarem a ser.

Però no és ni tan sols parcialment definitiu. Cada dia del 21 al 25, en un moment o altre, he sentit una punxada bé al nas, bé a la boca. Punxades llunyanes, sí, però la bèstia encara és viva. I això que vaig amb molt de compte, com sempre. Crec que trigaré a abaixar la guàrdia –a mocar-me, a raspallar-me les dents amb normalitat, a menjar sense preocupacions–, encara que passin setmanes de bonança. Això és massa bèstia com per descuidar-se’n un dia i posar-te a rascar la cella com si res.

Del 26 al 30 de juny (5 dies complets) no hi ha ensurts, ni un!

El 28 de juny, animat, decideixo retirar alguna cosa de les que prenc –tinc mania a les pastilles!– i deixo de prendre Rivotril (clonazepam).

I així hem acabat el mes. El mes de juny, el novè mes, el mes que des de fa tant de temps esperava perquè havia de ser el mes del deslliurament, si no ho havia estat el mes de maig. Deslliurament sense criatura per poder gaudir-ne com a compensació dels mals tràngols, però deslliurament.

Potser sí que el 25 de juny ha acabat tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada