Rècord

Aquest mes de febrer farà vint mesos des de l’últim atac del trigemin. Això vol dir que igualem la pausa més llarga –del gener del 2008 al setembre del 2009– que hi havia hagut entre les diverses etapes àlgides d’aquesta malaltia que va començar per la primavera del 2007.

I encara més: la simptomatologia sense dolor –tremolors, tibantors...– que sempre he sentit a la part esquerra de la cara, també en èpoques de pausa, és molt esporàdica. I ara, quan es produeix, cada cop és més lleu.

També s’ha rebaixat molt el pànic. Ja no visc tot el dia pendent d’això ni penso a cada moment que pot tornar.

Ara bé, costa reprendre el ritme de la feina amb normalitat. Més ben dit, de moment no puc, vaig al ralentí. Potser és perquè enmig de tot plegat... m’he fet gran.

Sigui com sigui, cal que estigui content. I jo, que soc d’aquesta mena, dono moltes gràcies a Déu: perquè podria ser pitjor en el meu cas i perquè hi ha moltíssima gent al món, sens dubte, que s’ho passa més malament.

Tant de bo la pausa del trigemin duri per sempre.