dimecres, 19 d’abril de 2017

L'experiència del doctor Montero

(Paràgrafs del llibre Permiso para quejarse, del neurofisiòleg i especialista en tractament del dolor Jordi Montero Homs, ed. Ariel 2017, p. 149-153; reproduïts amb permís exprés de l’autor; traducció pròpia; la negreta és meva.)


Fins als setanta-un anys, la senyora Lladó havia sigut una dona de gran caràcter. Tot i que no havia treballat mai fora de casa [...], havia tingut una intensa activitat com a ànima de la família. [...] La seva força i la seva determinació eren tan fortes que ara no sols ella, sinó tota la família, havien quedat desorientats.

Va arribar a la meva consulta enviada des d’urgències i l’acompanyaven el marit i dues de les filles. Asseguda a la cadira, em mirava de lluny, com si no esperés res d’aquella visita al metge.

—No sabem què li passa —em va explicar el seu marit, realment afeixugat.

Mentre la filla més jove li agafava les mans, la gran, amb més empenta, m’explicava el que havia passat.

La seva mare no havia tingut mai problemes de salut importants, a banda d’una artrosi molesta, però de sobte va començar a notar una sensació molt estranya que abans no havia sentit mai. Era a la part esquerra de la barra, i apareixia de manera espontània o, de vegades, quan es raspallava les dents. Al començament no li va donar importància, perquè durava menys d’un segon i no tenia gaire intensitat.

—Eren sempre al mateix lloc?

Com que la qüestió era important em vaig adreçar a la senyora Lladó, que em mirava amb certa reticència. Tanmateix, vaig aconseguir sentir-li la veu, una mica rugosa, i em va dir que sí: sempre a la part esquerra de la mandíbula.

—Com és el dolor? —vaig insistir.

La falta d’un vocabulari precís ens impedeix sovint definir amb exactitud la sensació que tenim i hem de refiar-nos de les comparacions. [...] En el cas de la senyora Lladó, el dolor s’assemblava a un corrent elèctric.

—Cada cop era més intens —va explicar el marit— i abastava una zona més àmplia.

M’hauria agradat que fos la pacient qui m’expliqués la història, però el marit va continuar. Va arribar un moment que ell es va començar a amoïnar de debò. «Potser és la càries de l’any passat», va dir-li ella per treure-hi importància. Però davant la insistència del marit i de les filles, al final la senyora Lladó va anar al dentista, que va decidir «matar» el nervi.

—Hi va haver uns quants dies que pensàvem que s’havia arreglat —em deia el marit—, però el fet cert és que el dolor va anar creixent.

Al cap de poc d’operar-la, va començar a tenir crisis cada dia, i el mal era cada vegada més fort. A més, ara ja no era només la barra, sinó que arribava també a la galta i a l’òrbita ocular.

—No havíem vist mai la mama d’aquella manera.

El mal va afectar el caràcter de la senyora Lladó, que es va ensorrar com un castell de cartes. De sobte, va deixar de banda tot allò que l’havia mantinguda activa, i només parlava d’aquell dolor terrible que l’agredia quan menys hi pensava. No sols tenia una por cada cop més intensa, sinó que havia deixat de menjar i havia patit una pèrdua important de pes.

—Ja no serveixo per a res —deia a les filles.

Fins i tot va arribar a desitjar: «Que nostre Senyor se m’endugui aviat.» Però, per sort, abans la família la va dur a urgències [...].

Ara que ja coneixia la història, vaig demanar a la senyora Lladó que s’acostés i que m’escoltés amb atenció. Li vaig agafar la mà i li vaig dir:

—La curarem.

—Llavors, sap què tinc?

—Sí.

El nervi trigemin transporta la sensibilitat de la cara, de les genives i de les dents, per tres branques –d’aquí li ve el nom– que penetren al crani per uns forats de la base. Les cèŀlules nervioses que originen aquest nervi són dins un gangli, anomenat de Gasser, a la base del crani, i, en un espai de pocs miŀlímetres, les fibres sensitives penetren al sistema nerviós central, a la part mitjana del tronc cerebral. En aquest punt, el nervi pot tenir problemes perquè el comprimeix una artèria, un tumor o altres elements. De vegades, fins i tot, la lesió pot estar relacionada amb una malaltia de la mielina, l’esclerosi múltiple. En aquests casos, el punt lesionat del nervi pot patir un increment del grau d’excitabilitat, de manera que es produeixen descàrregues espontànies, que causen una sensació rara a les xarxes neuronals del cervell relacionades amb una zona determinada de la cara, les genives o les dents.

Sense sospitar que la causa d’aquestes molèsties se situa al cervell, els pacients van a cal dentista i, sovint, pateixen una dolorosa extracció de dents. A més de suportar una intervenció innecessària, veuen com el problema es continua agreujant i, de vegades, la irritació pot transmetre’s a les fibres veïnes, i llavors pot haver-hi descàrregues massives en tot el nervi trigemin.

—El mal continua sent de curta durada, menys d’un segon, però arriba a una intensitat fulgurant, com les que pateix vostè.

—I es pot curar?

Al segle passat, els francesos van batejar aquest trastorn com tic douloureux, i era un mal molt temut perquè, com que la medicina era incapaç de paŀliar el dolor o d’explicar-lo, eren molts els pacients que acabaven suïcidant-se. Per sort, des del decenni dels setanta, aquesta situació ha canviat radicalment gràcies als tractaments amb antiepilèptics, capaços de neutralitzar les descàrregues que produeixen el dolor. Només un petit nombre de casos necessiten arribar a la cirurgia, que és molt efectiva. Alguns pacients, després de patir llargs períodes, arriben a desenvolupar un dolor crònic difícil de paŀliar. Però si es detecta a temps i es tracta de manera correcta, es pot solucionar.

Aquest va ser el cas de la senyora Lladó, que en va tenir prou amb un tractament meticulós amb [...] [carbamazepina], l’antiepilèptic més eficaç, per solucionar el seu problema, sempre seguint un estricte control neurològic. De seguida va tornar a ser una dona activa, de molt caràcter, capaç de governar el marit, les tres filles i els set nets amb mà de ferro.


* * *

Advertiments: 1) El llibre no tracta, en general, dels dolors aguts com la neuràlgia del trigemin; en parla en diversos apartats, com el que he reproduït parcialment i algun altre, però se centra sobretot en els dolors crònics, lligats normalment, més que els aguts, a problemes emocionals. 2) Ja que faig propaganda del llibre, també haig d’advertir que no estic gaire d’acord amb la visió que dona sobre el duo religió-malaltia; jo en tinc una visió força diferent, com sabeu molts, o m’ho miro des d’un altre punt de vista, poc coincident. Sí que vull precisar, de tota manera, que he estat pacient seu i ell sempre ha respectat la meva manera de veure les coses (vull dir, no m’he sentit mai agredit per aquesta visió seva de la qüestió); llegint el llibre (sobretot el començament) sí que et sents poc comprès en aquest aspecte, i fins i tot te’n sorprèn el to tan beŀlicós, però això ja s’esdevé al marge del tracte bilateral metge-pacient, és un altre àmbit, el de la divulgació; si n’està tan convençut, poca cosa hi pot dir un pobre lector.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada