divendres, 10 de juny de 2016

Primera operació (i 3)

Ve d’aquí.

Finalment tinc habitació, em diuen. I una bona estona després, m’hi porten. Jo encara em bellugo amb dificultat –cames i braços–, però tinc el cap ben clar. Em fa una mica de mal el pòmul esquerre –a sota del qual hi ha el gangli de Gasser, que és el que han treballat–, però no gaire, i encara menys mal em fa la galta, per on han introduït l’agulla i no sé què més que, des d’aquest punt de la galta, ha recorregut els quatre dits de distància fins al pòmul. Quan em pregunten quina mena de mal em fa dic que és com una rascada, no res. I és veritat, no em faig el milhomes. Sí que noto com una pressió a tot el crani i, lògicament, dificultat per parlar. No me’n recordo que no hauria de parlar –dies després, xerrant amb el metge, em diu que no cal la precaució aquesta de no parlar– i xerro més del compte, em penso. De tota manera em van posant calmants per via endovenosa de tant en tant. I també la medicació habitual que han pogut dissoldre en sèrum.

Algunes medecines habituals –part del meu còctel– aquestes últimes hores no les he pres.

Ben aviat em deixen beure una mica d’aigua. Em diuen que potser no la toleraré. La tolero bé. A l’hora de berenar m’ofereixen un iogurt. Sensacional, perquè tinc gana. No em puc aixecar encara, em marejo. I cap a les vuit em donen sopar normal i m’ho menjo tot. Això sí, amb una gran dificultat per mastegar, com si estiguessin desencaixades les mandíbules, desplaçades, i, a més no s’acabessin de tocar l’una amb l’altra. Aquí, potser pels esforços que faig per mastegar mínimament abans de deglutir, arriben dues punxades del trigemin. La primera fluixa, la segona forta. Les dues a la part superior de la boca. Com les del dia 11, que eren les primeres després de cinquanta dies de pau.*

Com si la bèstia digués: a mi això de les teves operacions se me’n fot –la bèstia té un llenguatge barroer.
*Efectivament, des del 20 març fins a l’11 maig 2016 no hi havia hagut punxades. Un mes i mig llarg. I la primera del dia 11 va ser bastant suportable. I gairebé providencial: per recordar-me que la bèstia encara hi era i que per tant no era absurda la intervenció prevista per a l’endemà, 12 de maig. Però el mateix dia 11, al vespre, hi va haver una altra descàrrega ja no tan suportable. Deixem la providència de banda, doncs.
Som a 12 maig 2016, m’han operat del trigemin encara no fa dotze hores i continuo tenint-hi descàrregues doloroses –la segona francament dolorosa, la primera no tant.


Ploro. Desànim, ràbia. Quan passa força estona de dol solitari –he demanat que em deixessin sol–, penso que potser estava previst que a les primeres hores hi hagués encara recidives... Ja ho veurem. Tinc molts mals pensaments, molt negatius. No puc descartar, ara que hi som, que hi hagi un component d’estrès o ansietat en aquests episodis últims, incloent-hi els d’avui. Recordo que no sabem com funciona exactament el sistema nerviós. Finalment, torno a recuperar l’estat anímic anterior a l’operació: ni desesperat ni optimista, però bastant escèptic. Penso que s’haurà de repetir l’operació, aquesta mateixa. Bé, ara ja sé com és.

Després de sopar torno a provar d’incorporar-me i puc. Ho tinc ben clar: demà, de seguida que em deixin, cap a casa.

I llavors, inesperadament, passa visita un membre de l’equip de neurocirurgia. Li dic el que ha passat. En pren nota. Penso: millor que m’hagi passat aquí i no a casa, els en queda constància directa. Li dic que ja em puc incorporar i que em sembla que els efectes quirúrgics els porto molt bé. Em diu que si demà estic igual, al matí cap a casa. Quan se’n va, el company d’habitació, que fa temps que hi és i amb qui tinc bon rotllo, diu que ha vist passar força pacients pel llit que ocupo jo ara, pacients d’un dia o dos, i que mai no se n’ha anat ningú fins després de dinar. Fem una aposta: no ens hi juguem res, però penso que si el metge passa a primera hora del matí hi haurà temps perquè facin els papers i em deixin marxar. A veure.

Nit psicològicament difícil, però no se’m fa gaire llarga.

A les vuit passa un altre ajudant de l’equip de neurocirurgia, repetim més o menys la conversa de la vigília amb el seu company i decideix donar-me l’alta de seguida. Després d’esmorzar ja em podré dutxar –amb molta cura!– i vestir. Com que de dutxar-me amb cura en tinc un doctorat, ho faig bé. A quarts de deu estic vestit i arreglat per marxar. Miro el company de quarto amb satisfacció però ell encara em contempla amb cara de setciències, com dient «ja ho veuràs, ja ho veuràs». I sí, triguen una hora més a acabar de fer tots els papers, però al final me’ls porten tots –alta mèdica, alta d’infermeria i citació amb el cirurgià per d’aquí una setmana– i a les onze surto de l’hospital. Bastant grogui i feble, esclar, però no és prou motiu, em sembla, per quedar-me més hores allà.

Penso que potser hi ha algú a la sala de reanimació que s’espera que quedi lliure un llit per abandonar aquella unitat :-)

Passen quatre dies més, no hi ha més punxades. Sí que em costa molt obrir la boca i mastegar, però és qüestió de prendre-s’ho amb filosofia. Very slow food. Ja escamparà, suposo.

Al cinquè dia (17) hi torna a haver punxada. I al sisè una altra. I al setè també. I el vuitè, que tinc entrevista amb el cirurgià a mig matí, quan hi vaig ja n’acumulo nou!, des de primera hora del matí fins a la una, hora de la visita.

Diu que encara podrien ser efecte de l’operació –els diversos elements que s’han bellugat es van posant a lloc–, m’explica amb molt de detall com va fer la feina, lògicament estàndard –és a dir, la que fa habitualment– i em cita per d’aquí vint dies. Si persisteixen els dolors –mentrestant, medicació habitual i analgèsics, com sempre faig en el cas dels dies de dolor més elevat o més freqüent–, tornarem a repetir la intervenció i ja la farem més adequada al que ha observat en el meu cas: és a dir, més estona de compressió del gangli i més pressió. Hi accedeixo. No m’hauré d’esperar tant, per descomptat, perquè forma part del mateix procés quirúrgic.

Surto de la consulta resignat però també decidit a seguir aquest protocol. O no del tot decidit, però decidit a decidir-me.


Abans que acabi el dia hi ha nou moments més de crisi. Algunes descàrregues són fortes i només pel fet d’obrir la boca. Entro en fase monjo cartoixà de Die Große Stille: procurar evitar qualsevol gest. Funciona. La bèstia es calma. O potser es calma abans de quedar-me quiet. No se sap mai.

En total, aquest dia 20 maig 2016 hi ha hagut divuit descàrregues, la majoria fortes, la meitat a la zona superior del nas –al pont de les ulleres, part esquerra, però no porto ulleres en cap dels moments que ha aparegut la cosa– i l’altra meitat al damunt de la mandíbula, algunes només d’obrir una mica la boca.

Tres dies després hi torna: punxadetes apaivagades els dies 23 i 24. Del 25 al 31, res. Però el 31, quan escric aquest paràgraf al vespre, ja en van quatre, i les quatre a l’aleta del nas, que d’aquestes no n’havia tingut després de l’operació, totes havien sigut més amunt. Això no marxa, va i ve com sempre i canvia d’ubicació com li dóna la gana. Sí que és veritat que, fora del concert del dia 20, no han sigut en general gaire fortes. El dia 20, com que algunes van ser bastant seguides, el crescendo d’intensitat va ser inevitable, sempre passa.

«En general no gaire fortes», escrivia. Doncs l’1 de juny 2016, que l’estreno amb unes quantes picades al matí, hi ha una estrebada al nas d’aquelles que paralitzen i voldries cridar. No crides, em penso que ja ho he explicat, perquè quan això passa no pots cridar, estàs atrapat pel llampec aquell, són dècimes de segon, i quan pots cridar ja ha passat, de manera que podries fer un crit de ràbia, però no de dolor, i normalment jo no crido de ràbia, no en sé o no em surt. Llàstima, perquè diu que va d’allò més bé per esbravar-se.

El dia 1 de juny l’acabo amb 8, diguem-ne, episodis –tècnicament en diuen així. Els dies 2 i 3 baixem a tres, i el dia 4 a només un. Del 5 al 10 no n’hi ha.

El dia 10 juny 2016 tinc visita amb el neurocirurgià. Amb totes les dades a la mà, diu que hauríem de fer una segona operació, ajustada ara amb més precisió al meu trigemin.

I així acaba la història de la primera operació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada