Sobre les intervencions quirúrgiques

No en sóc partidari.

Cal entendre-ho bé. Vull dir «de les intervencions quirúrgiques incertes». Si t’han d’operar del menisc, o del maluc, o de tal altra cosa que és molt clar que si te l’arreglen –que l’arreglen en el 99,99% dels casos– viuràs amb més comoditat, cap problema. En aquests casos endavant –quan toqui en la llista d’espera.

Parlo d’una altra cosa, perquè en la neuràlgia del trigemin no hi ha operacions «certes». No hi ha una anestèsia, bisturí, obrim, pim pam, tanquem, agulla, fil, desperteu-lo, trigemin arreglat, tot operatiu, ja està, ja se’n pot anar, si nota algun dolor aquests dies prengui ibuprofèn cada 8 hores.

No, no és així, amb la NT no va d’aquesta manera.

Durant tot el temps que ha durat això fins ara, diverses veus –família, amistats, altres– m’han animat a anar aquí o allà, també a l’estranger, m’han ofert ajuda econòmica i acompanyament perquè em tractessin en clíniques cares i d’anomenada europea o mundial. La pressió per acceptar aquestes ajudes de vegades ha estat forta.

A més, per mi, un viatge llarg i costós i un tractament fora mida són mitjans extraordinaris que no penso esmerçar per salvar la meva vida. Segurament sí que ho faria per salvar la vida d’una altra persona, però sempre que ella ho volgués o ho acceptés sense pressions; sempre que ho hagués decidit i madurat aquella persona pel seu compte i llavors hagués demanat ajuda. No sé si sóc estrany en aquest punt. Però estic convençut d’haver obrat bé, com estaria convençut que obraria bé qui acceptés conscientment tots els desigs d’ajudar dels que l’estimen.

No cal dir-ho, també hi ha hagut moltes veus i suggeriments sobre altres mètodes per intentar posar fi a la NT –«intentar-ho no costa gens», sol ser el consell–, i informacions sobre un cas i un altre que se’n van sortir fent això o allò o anant a tal lloc o a tal especialista o curandero. Ja he parlat d’aquest tema.

Agraeixo, és clar, i molt, tots aquests oferiments, i els valoro, però estic content d’haver sigut bàsicament fidel als meus hospitals públics a partir del 2011 –del 2007 al 2011 va ser l’època de les provatures alternatives de tota mena– i d’haver fet, pas a pas, tota la trajectòria que he fet fins ara.

Jo també havia pres fins ara una decisió del tot ferma, i no me’n penedeixo gens d’haver aguantat, tot i que sé que unes quantes vegades he estat a punt de fer l’ànec, especialment en algunes etapes molt concretes d’aquesta trista aventura que encara no ha acabat. La decisió era la de no operar-me mentre hi hagués alternatives provades i serioses a la xarxa pública. Per això he anat cap aquí i cap allà, s’han fet moltíssims esforços i la paciència que hem hagut de tenir –primer jo, esclar, però també la gent, professionals, que em tractaven, i l’acompanyant habitual en gairebé totes aquestes aventures (gràcies!), i altres familiars i amistats que m’han ajudat i m'han facilitat vies d’accés (gràcies també!)– ha estat de marca: de vegades a cada bugada no és que s’hi perdés un llençol, és que s’hi afegien draps bruts –anàvem cap enrere!–, de manera que la bugada no servia per a res.

I el que hauria agraït de debò és que més gent m’hagués donat suport en aquella decisió meva, més gent no hagués pretès interferir-la ni canviar-la –amb tota la bona voluntat– sinó que m’hagués encoratjat i animat a perseverar en la via per la qual havia optat.

No cal dir-ho, tot això m’ha servit per formular un propòsit ferm de donar suport a qualsevol pacient que, de manera raonada i sent plenament conscient, decideixi que tirarà per aquí o per allà. El suport al pacient en les seves decisions, quan són decisions clarament encaminades a trobar una solució als seus problemes, és part important de l’ajuda que es pot prestar a aquella persona malalta. Ho penso així, n’estic convençut i per això ho escric aquí destacat, per si a algú li fa servei aquesta reflexió. Altra cosa és que, afectat per la mateixa malaltia, qui està malalt decidís emprendre accions objectivament desraonades o simplement no fes res. Llavors no sé què caldria fer, però sí que entenc que seria explicable mirar d’ajudar-lo. Com? És impossible fer una regla general: caldria estudiar cada cas.

(I hi insisteixo, això no rebaixa l’agraïment que sento pels suggeriments, gestions, etc. que ha fet molta gent per intentar trobar una solució al meu problema. Beso les mans a totes aquestes persones.)

Doncs bé, ara m’operaran. Després d’intentar-ho tot per altres vies, he tret aquesta conclusió, a la qual han arribat també els i les metges que m’han atès fins ara.

De les dues intervencions següents, que són les més habituals actualment per combatre la NT, em faran la primera:

1) Compressió percutània del gangli de Gasser. Amb anestèsia general i intubació endotraqueal, es fa una punció a la galta (esquerra, en el meu cas) i, sempre amb control radiològic, s’accedeix a la zona entre el pòmul i l’orella on hi ha gangli de Gasser –del qual surten les tres branques principals del nervi trigemin quan fa la primera divisió–, i es comprimeix el gangli inflant un petit globus de poc menys d’1 cc durant un temps determinat (100" sol ser el màxim). Quan es considera convenient, es retira el globus i s’acaba l’operació. Em deixarà una (teòricament) lleugera pèrdua de sensibilitat a la galta. Si no donés resultats positius, l’operació es podria repetir. Els riscos són múltiples però (teòricament) infreqüents. Quan he signat els papers de consentiment per a l’operació, el cirurgià m’ha dit que en aquell enorme hospital (públic) no han tingut fins ara cap desgràcia. Ignoro què vol dir desgràcia en aquest context. La intervenció dura unes dues o tres hores i posteriorment hi ha dues-tres hores més de control a la zona de quiròfans, abans de pujar a planta, on m’estaré segurament unes quaranta-vuit hores.

2) Microdescompressió vascular del nervi trigemin. Amb anestèsia general, control cardiològic, oxigenació arterial, respiració i diüresi assistides i vies d’accés venós –o sigui, un panorama–, es fa una petita craniectomia (finestra a l’os) al darrere de l’orella (esquerra, en el meu cas). Amb microcirurgia s’arriba al nervi trigemin i s’explora la zona per la qual entra dins el tronc cerebral. Se separen tots els vasos arterials i s’hi interposa un material biocompatible (esponja de tefló) que faci de coixí entre el nervi i l’artèria. Si la compressió del nervi que s’observa és venosa, la vena es pot coagular i seccionar. I l’aventura s’acaba aquí. No se sap quant dura l’operació. Tancada la ferida, passes unes dotze hores a la zona de quiròfans, abans de pujar a planta. Després, cinc-sis dies a planta. Els riscos (ja es veu) són encara més importants.

Doncs això. Ara estic en fase preoperatòria: exàmens i anàlisis prèvies i revisió per part de l’anestesista. Després, a partir del 3 de febrer –dia de la visita a l’anestesista–, es decidirà la data de la intervenció.