El mal

Estar davant la pantalla i escriure no fa mal, i a més penso que és bo perquè em distreu. Psicològicament estic molt fet caldo, i això –escriure o fer-ho veure– suposo que m’anirà bé.

Copio, és d'avui mateix:

El mal és dolor, un dolor físic com un mal de queixal o dolors més mortífers o duradors; però també pot ser un mal metafísic, moral, un mal que sorgeixi de la por, de la mentida o de la corrupció. El mal és allò que fa mal, no és una realitat objectiva, com en les peŀlícules de superherois, on els malvats sempre van vestits amb una capa negra i la música els delata sense confusió possible.

El mal és patiment. Segons un estudi recent –sempre hi ha estudis recents als quals apeŀlar des d’un article com aquest– l’Alzheimer és incompatible amb el càncer i al revés. O sigui que estiguin tranquils, que mai patiran les dues malalties a la vegada. Se suposa que el teu cos es dedica a la producció de cèŀlules o a destruir-les, una de dues. El mal també té les seves limitacions.

Quan es parla del mal, gairebé és imprescindible interrogar-se sobre l’existència de Déu. «Si Déu existeix, d’on procedeix el mal? Si no existeix, d’on procedeix el bé?»* La sentència de Leibniz és especialment demolidora perquè el mal tendeix a expandir-se molt més que el bé, però la figura de Déu queda en qüestió tant en un cas com en l’altre.

Si el mal únicament fos producte dels «malvats» el bé acabaria guanyant sempre –com en les peŀlícules de superherois–, el problema és que aquests malvats són gent com nosaltres, que tenen mal de queixal, una família per mantenir o un parlament al qual haver de donar explicacions. Hannah Arendt va encunyar el concepte de «la banalitat del mal» en referència al nazisme, però ho podríem aplicar també al mal en totes les seves expressions. Diuen que qui no coneix el mal és incapaç de discernir el bé, però no és així, com a mínim en aquesta època tenebrosa en la qual la paraula «innocent» ja ha deixat de tenir sentit.

Quim Curbet, Diari de Girona, 24 juliol 2013

* La meva posició: el mal, per mi, és un misteri que no sé resoldre –ni conec ningú que l’hagi resolt–, però creure que Déu existeix i que ell mateix es va fer home com nosaltres i al final de la seva vida no sols va patir el mal –soledat, traïció, tortura– sinó que va arribar a ser clavat en una creu fins a la mort, això també és per a mi un misteri, però em fa rumiar i aquest esforç inteŀlectual sens dubte m’ajuda.