divendres, 11 de març de 2011

Males notícies

Final de gener 2011. Molts dies hi ha com un ensopiment i una fatiga generals que m’impedeixen concentrar-me, treballar, escriure ni tan sols esbossos.

Hi ha dies, en canvi, que sembla que començo a retre més, a treure més profit del temps i sobretot a no passar-ho tan malament per la impotència davant el full –la pantalla– en blanc. Per sort (per sort?) a començament d’any no hi ha gaire feina, quasi no ens entren encàrrecs al despatx. El mes de gener ja sol passar.

La sensació que tinc és que la medicació molts dies ja no ha de treballar –tampoc té feina– en el seu objectiu principal i llavors només es dedica a produir efectes secundaris. És realment molest, però t’estimes més qualsevol cosa abans que les descàrregues, no cal dir-ho.

Tenia ganes de debò, doncs, que passés un mes sencer des de la darrera punxada i llavors pogués començar a reduir les pastilles.


Però el 28 de gener 2011 al vespre em donen males notícies. Diu que en haver passat els dotze-quinze mesos des que va començar aquest segon episodi entro ja en una subcategoria minoritària –minoritària entre la cohort de la meva edat, no entre gent més gran– dins la qual hi ha el perill que la NT esdevingui crònica o que almenys pugui trigar anys a anar-se’n.

Sembla –vés-ho a saber– que en el meu cas se n’anirà, perquè hi ha un procés de remissió clar encara que sigui molt lent, però ara ja no ho haig de comptar en setmanes, sinó en mesos i anys. De manera que trigaré a poder deixar la medicació, encara que no hi hagi punxades, fins que cessin absolutament totes les sensacions indolores que tinc en les fases de latència.

D’entrada no sé com entomar aquesta nova informació, tot i que ja temia que la cosa podia anar per aquí. De fet, que comencés un segon episodi ara fa gairebé 16 mesos (setembre 2009), després de més d’un any i mig (des del gener 2008) sense simptomatologia dolorosa, ja m’hauria d’haver fet pensar que això no seria tan senzill com esperar vuit o nou mesos i ja està.

Em penso que el primer que faré serà deixar d’anar de manera regular, com fins ara, al neuròleg «de sempre», al de la mútua, perquè em sento una mica estafat. Vaig dir amb molta claredat que volia saber-ho tot, que no tinguessin por de dir-m’ho, i ara em vénen amb això del «grup minoritari», de «comptar la cosa per anys i no per mesos», de «malaltia crònica», etc. Potser ho va fer amb bona voluntat, però la bona voluntat és mentida si els has dit explícitament que vols la veritat crua.

L’altra opció és que no en sàpiguen més. Però en tots dos casos està justificat no tornar-hi si no ho veig estrictament imprescindible. Ara tinc els mitjans per a la batalla i amb això, de moment, n’hi ha prou. Si em cal res més, ja tornaré al neuròleg, potser a un altre neuròleg. I mentrestant, tinc la metge de capçalera del CAP, que fins ara, tot i que és ben eixuta de tracte –sempre la veig cansada, pobra–, m’ha anat facilitant tot el que necessitava.

I alhora pensaré altres estratègies. Però amb calma, que ara tinc temps per davant. Una de les possibilitats, és clar, seria iniciar un procés de baixa laboral permanent. Per començar.

Deia, de tota manera, que hi ha en la meva NT una remissió gradual, encara que sigui molt lenta, perquè ara faig coses –amb molta cura, però les faig– que fa un parell de mesos no podia fer sense ensurts continus: menjo quasi amb normalitat –mastegant sempre pel cantó dret, això sí–, em puc raspallar les dents –amb molta suavitat– i algun dia em puc mig mocar al matí, sota el raig de l’aixeta –no amb mocador–, si ho faig posant-hi molta atenció i sense fer força. Encara no puc parlar gaire estona seguida en veu alta: quan arribi a això, serà un gran què, perquè podré reprendre les classes ni que sigui un dia per setmana (els alumnes em reclamen! ;-)).

I com que he dit més d’una vegada que el malalt necessita que li diguin que allò que té potser és incurable i serà crònic –si és que és així– i que saber-ho segurament li produirà un cert alleujament, ara, per contrarestar això que a alguns els pot semblar descoratjador i negatiu, publico un testimoni que va en sentit contrari. El testimoni és de l’escriptora Maria Mercè Roca, fins fa no gaire diputada. Parla de càncer, però el que diu potser es pot aplicar també a altres casos (crec que no al meu):

«Mentre una persona pateix la malaltia necessita constantment, vitalment, que li arribin senyals que li diguin que se’n sortirà. Això és bàsic perquè tingui un estat d’ànim positiu i el tractament funcioni. Per això els qui han passat per un càncer i se n’han sortit esdevenen per a ells una mena de taula de salvació, d’endoll per carregar-se d’optimisme, de serenitat i de confiança. Jo sé que hi ha molta gent a qui, superat el càncer, no li ve de gust de parlar-ne ni de recordar aquells dies difícils –i són molt difícils, certament! Volen girar full, potser prou pena tenen d’haver-se de fer les revisions –les revisions sempre fan molta por! Però a mi em sembla que els qui ens n’hem sortit tenim el deure moral de ser aquestes petites fonts on els malalts assedegats d’esperança puguin venir a beure. Perquè, l’esperança, també cura.» (Avui, 4 febrer 2011)

O sigui, potser el metge va actuar bé en no dir-m’ho tot. Continuo sense estar segur de res o de gairebé res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada